La veritat sobre el cas Harry Quebert


harry q

Per afrontar la lectura d’un llibre de quasi 700 pàgines cal que, des del primer moment, et sentis atrapat per les seves paraules, com una teranyina que et va lligant més i més, fins que, abatut, deixes que l’aranya-autor faci amb tu el que vulgui. Així ha estat per mi l’experiència de llegir La veritat sobre el cas Harry Quebert; no podia parar, els ulls devoraven les pàgines i quan, per motius externs, havia de fer una pausa era com rebre una bufetada que em tornava a la realitat, on només podia anar-hi si pensava que, tan aviat com pogués, tornaria a la lectura.

Però què té aquesta novel·la d’especial? Tot en ella ho és. Es podria dir que és com un escriptori antic, amb molts calaixos i petits departaments que es van obrint poc a poc per alliberar nous fets que van capgirant l’argument, fins a l’última pàgina. Fins i tot quan acabes el llibre busques a la contraportada per si l’autor, el suïs Joël Dicker, vol donar un cop d’efecte final. Aconseguir aquest grau de suspens té un gran mèrit. D’entrada sembla una història que es resoldrà fàcilment. Una noia, la Nola Kellergan, desapareix l’any 1975 al petit poble nord-americà d’Aurora, a New Hampshire. Un jove escriptor, en Marcus Goldman, treu un best seller l’any 2008 i, davant la crisi de creativitat per escriure la segona novel·la, recorre al seu amic i antic mentor, Harry Quebert, perquè l’ajudi a sortir del tràngol. Mentrestant apareix el cadàver de la Nola al jardí de casa del Harry i l’acusen de l’assassinat de la noia. La història està servida, i tot apunta a un culpable, però a mesura que en Goldman va investigant els fets d’aquell Agost de 1975 es van descobrint vides secretes i relacions amagades entre els habitants de l’aparentment tranquil poble d’Aurora.

Dicker va donant, amb comptagotes, nous elements que sorprenen contínuament un lector que es rendeix a la seva ploma i es deixa enamorar de la Nola, intrigar pel passat d’en Harry i emportar per les ganes de saber la veritat d’en Marcus. Es diu que la novel·la és un dels fenomens literaris dels últims temps, i no ho dubto gens, també estic convençuda que les productores de cinema ja se l’estan rifant per portar la versió a la gran pantalla. De fet, la detallada descripció dels personatges i del seu entorn em provocava la sensació que estava veient una pel·lícula, i que en comptes de paraules eren imatges les que entraven pels meus ulls.

Hi ha diversos paral·lelismes entre Dicker i l’escriptor de la ficció, però espero que, de cara a la següent novel·la, no tingui una crisi de creativitat com el seu personatge i ens torni a deixar paralitzats mentre la llegim. Jo ja l’estic esperant!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

  • Escriu el teu mail i clica aquí per seguir aquest blog i rebre notificacions per mail de noves entrades.

    Join 78 other followers

%d bloggers like this: